Urbanisme feminista:
i si fem ciutats pensant en tothom?
Amb el 8M a la cantonada, a tothom li agafen les presses per tenyir de lila les xarxes socials i mostrar punys alçats contra l’opressió del patriarcat. Però, en una agència d’apassionades per les ciutats, per què no aprofitar el moment per parlar-vos d’un concepte que vol transformar el nostre hàbitat els 365 dies de l’any? Sí, parlem de l’urbanisme feminista. I no, no patiu, no té res a veure amb pintar els bancs de lila ni omplir els carrers amb cites d’Angela Davis o Maria-Mercè Marçal.
L’urbanisme feminista el que pretén és posar les persones al centre de la vida urbana atenent a la seva diversitat. És a dir, pensar aspectes com l’ordenació urbana, el mobiliari, la il·luminació o la mobilitat tenint en compte que vivim l’espai de forma diferent en funció del sexe, la identitat de gènere, l’edat, les capacitats funcionals o l’estatus socioeconòmic o migratori.
Hi haurà qui es preguntarà ‘cal?’. Doncs sí, perquè les ciutats no són ni de bon tros neutres. El model urbà actual respon principalment a les experiències i necessitats de l’home adult i productiu i ha promogut que les dones i altres subjectivitats no hegemòniques –gent gran, criatures o persones amb diversitat funcional, per exemple– quedin excloses de l’espai públic.
Potser estàs pensant que tu no has percebut mai aquesta discriminació, però, si ets dona, oi que has hagut de canviar alguna nit de ruta per evitar un carreró fosc i solitari? O potser ets gran i has trobat a faltar un lloc on seure a la plaça per descansar una mica, o recordes quan, amb la resta de canalla, no trobàveu cap racó on jugar a pilota “sense molestar”… La ciutat, llavors, no està pensada per a tu (ni gairebé per a ningú). Però no hem vingut aquí a dir-te que ho assumeixis amb resignació, sinó a explicar-te que hi ha altres maneres de pensar i fer les ciutats.
Sense veu pròpia en la planificació
Com segurament ja saps, l’urbanisme ha estat un àmbit tradicionalment masculinitzat i han estat generalment els homes qui han definit les polítiques públiques. L’escassa participació de les dones en la presa de decisions ha fet, doncs, que no hi estiguin prou representades les seves necessitats. Davant d’això, les urbanistes feministes assenyalen que cal canviar la mirada, subvertir les prioritats i qüestionar la separació entre espai públic i privat.
Això, com tot, és més fàcil de dir que de fer, però les pioneres fa temps que van començar a traçar el camí. Les feministes canadenques han estat un referent en aquesta transformació. Ja als anys 80, arran d’una escalada de la violència sexual contra les dones a Montreal i Toronto, van aconseguir introduir el tema en l’agenda de planificació urbana i, als 90, van promoure la creació del Consell de Dones Montrealeses que, entre d’altres, va impulsar auditories de seguretat mitjançant les marxes exploratòries de dones per barris de la ciutat. Us sona la fórmula? A Barcelona, se n’han fet algunes. De fet, a nivell internacional, existeix la iniciativa Jane’s Walk (en homenatge a la urbanista Jane Jacobs), que cada any, la primera setmana de maig, impulsa aquests tours a ciutats d’arreu del món.
Garantir el dret a la ciutat
Que la seguretat sigui un dels aspectes que s’abordi primer no és casual. La por i la percepció de risc limiten a les dones la seva mobilitat i l’ús que fan de la ciutat, especialment a les nits. Per tal de canviar això, el col·lectiu Punt 6, especialitzat en introduir la perspectiva de gènere en l’ordenament urbanístic, recomana mesures com millorar la senyalització (òbviament, no sexista i diversa), per orientar-nos fàcilment a la ciutat; afavorir, mitjançant el disseny de l’espai, que puguem veure els elements i persones del nostre entorn, així com identificar possibles sortides en una situació de risc; potenciar la presència de persones i activitats als carrers; oferir infraestructures i elements que donin suport a les activitats de la vida quotidiana o facilitar la cohesió social i la participació comunitària.
Més enllà de l’aspecte de la seguretat, l’urbanisme feminista proposa qüestions com visibilitzar les tasques de cures en l’espai públic o dissenyar municipis basats en les distàncies pròximes que ens permetin portar a terme les nostres activitats quotidianes sense haver d’agafar un vehicle privat. En definitiva, construir ciutats feministes passa per donar-li la volta, o almenys donar-li una bona sacsejada, a l’ordenació urbana actual per fer els nostres barris més habitables i justos per a tothom.
