Comunicació inclusiva: hi ha vida més enllà del llenguatge no-sexista
La comunicació serveix per reproduir la realitat, obvi. Però també serveix per transformar-la. No és que qui ens dediquem a aquest àmbit tinguem una vareta màgica per canviar allò que no ens agrada, però sí que tenim la capacitat de contribuir a generar imaginaris més respectuosos i inclusius amb tothom. És a dir, que amb allò que creem podem ajudar a repensar-nos per ser una mica millors.
Qui té un altaveu té poder. Assumim-ho. I qui té poder, una responsabilitat. O creus que quan decideixes les paraules que empres, les imatges que publiques o les persones a qui dones veu no estàs incidint en la realitat? La reproducció d’estereotips, la invisibilització o, directament, la discriminació d’alguns col·lectius apareixen cada dia en la publicitat, en les xarxes socials, en les reunions… i, molt sovint, els tenim tan interioritzats que ni ens n’adonem. De tot això va la comunicació inclusiva.
Tots, totes i totis
Fa anys que sentim a parlar de la necessitat d’utilitzar un llenguatge no-sexista. Encara hi ha qui creu que això consisteix a fer servir constantment la duplicitat de gènere quan parlem o escrivim i que, amb això, “ja estarem totes contentes”. Avui sabem que hi ha millors fórmules per incloure les dones als nostres missatges, però sobretot sabem que la comunicació amb perspectiva de gènere va molt més enllà d’això. Que es tracta de fer servir el femení, sí, però també d’evitar clixés sexistes, de donar veu a les dones, de fer-nos ressò d’allò que les afecta, de representar-les amb dignitat i des de la seva diversitat… En definitiva, de treure’s el filtre androcèntric a l’hora d’observar i explicar la realitat.
El gènere, però, no ho és tot quan parlem de comunicació inclusiva (tot i que començar per no girar-li l’esquena al 50 per cent de la població ja és un pas gegant). En els nostres relats sistemàticament hem ignorat o tractat de forma desconsiderada molts col·lectius: persones migrades i/o racialitzades, gent gran i canalla, persones amb diversitat funcional, dissidents sexuals o de gènere, persones amb problemes de salut mental, pobres… Així doncs, al contrari del que sovint ens han fet creure, la comunicació inclusiva no es refereix a com representar minories sinó a com visibilitzar la majoria, una majoria -això sí- molt diversa.
Si no saps incloure, és que no saps escriure
Hem sentit a molts denunciar “la tirania d’allò políticament correcte” quan se’ls qüestiona la manera com s’han expressat sempre –perquè saben que també s’estan qüestionant els seus privilegis, clar. No negarem que practicar la inclusivitat en l’ús del llenguatge sense perdre eficàcia comunicativa ni poètica pot arribar a ser tot un repte de vegades. Ara bé, lluny d’entendre-la com una cotilla que estreny la nostra creativitat, podem veure la comunicació inclusiva també com una oportunitat. L’oportunitat de donar-li la volta a la manera com hem après a dir les coses, de jugar amb els mots, de retratar el que ens envolta des d’un angle diferent. I què hi pot haver de més estimulant per a qui ens dediquem a teixir relats i crear imaginaris amb les nostres paraules i imatges?
Comunicar bé i de forma justa i respectuosa amb tothom no és difícil. No necessites un màster, només una mica de sensibilitat i empatia. Si, tot i així, estàs patint perquè no saps com posar fil a l’agulla a aquest propòsit, aviat publicarem un article amb recomanacions pràctiques i recursos que t’ajudaran a reforçar la inclusivitat de les teves comunicacions. Si ja has fet el ‘clic’, tenim mig camí fet.
