Art urbà
Graffiti de Manomatic fet a Alzira (València) per al festival Art al Carrer. Foto:

Art urbà: de la marginalitat a l’aparador

Vandalisme o expressió artística? Potser fa uns anys aquest era el debat central entorn l’art urbà. Tanmateix, sembla que l’opinió majoritària ha anat evolucionant cada cop més cap a l’acceptació d’aquestes manifestacions a l’espai públic, si més no d’alguns del seus formats. En paral·lel (i possiblement relacionat amb això), molts  ajuntaments no només han deixat de perseguir-les a cop d’ordenança sinó que fins i tot les han inclòs en les seves estratègies culturals i turístiques com un reclam més de les seves ciutats.

Des dels seus orígens contraculturals i desafiants amb el marc legal, la fascinació per l’art urbà ha anat creixent. Així ho demostren la profusió d’iniciatives de tot tipus al seu voltant, la utilització que n’estan fent les fent les marques comercials o la creació d’aplicacions que ens ajuden a rastrejar creacions a les façanes o paviments de qualsevol racó del món. També la popularitat que han assolit alguns dels seus autors. Ben segur que aquells primers joves que, perseguits per la policia, pintaven graffiti a vagons de tren i metro poc podien imaginar que les obres de l’enigmàtic Banksy acabarien estampades en samarretes de botigues de souvenirs.  

Una relació controvertida

Les dècades dels 80 i els 90 van ser les de l’eclosió dels grafits a moltes ciutats. Barcelona no se’n va quedar precisament al marge. Influenciats per la cultura del hip-hop, molts joves van sortir al carrer esprai en mà per deixar-hi la seva empremta i la ciutat es va convertir, atraient artistes de tot arreu, en una de les capitals europees de l’street art. Des de llavors fins a l’actualitat, la relació de Barcelona amb aquestes manifestacions expressives a l’espai urbà ha passat per diferents etapes al vaivé de l’enfocament que les autoritats locals han donat en cada moment a la qüestió.

Així, entre el laissez faire de què van gaudir els primers grafiters a la prohibició absoluta que va imposar l’ordenança de civisme del 2006, la situació dels darrers anys es podria descriure com d’un cert diàleg entre institucions, artistes i ciutadania. De fet, des de l’Ajuntament, s’ha començat a entendre l’art urbà com una eina més per democratitzar l’espai urbà i de transformació social.

Aquesta evolució de la visió institucional ha anat acompanyada de l’amplificació massiva que les xarxes socials han donat a les intervencions urbanes i de l’acceptació cada cop més majoritària de la seva legitimitat. En aquest context, a Barcelona han sorgit iniciatives amb suport públic com Rebobinart, una entitat cultural que vol posar aquest art al servei de la societat mitjançant projectes que aportin valor afegit a l’espai urbà o fomentin l’esperit crític, o com B-Murals, un centre especialitzat en street art amb seu a la Nau Bostik que combina el suport a la creació amb el treball comunitari, educatiu i de difusió. Un altre projecte interessant és la Guía de Arte Urbano de Barcelona d’Estudio34, que permet localitzar obres de 40 artistes a diferents indrets de la ciutat i l’àrea metropolitana. 

Del carrer a les pantalles

El món de les aplicacions i plataformes virtuals no ha passat per alt l’interès creixent del gran públic per l’art urbà. Street Art Cities és la comunitat online més gran que existeix per trobar i compartir murals de ciutats de tot el món i l’omnipresent Google, mitjançant el seu institut cultural, ja fa uns anys que va llançar Google Street Art, la major col·lecció oberta d’art urbà, que permet no només localitzar les obres sinó també conèixer les històries que hi ha al darrera.

Tot i que aquestes plataformes permeten gaudir de murals repartits pels cinc continents sense aixecar-se del sofà, n’hi ha que han apostat per treure-li suc a l’experiència inigualable de veure’ls en el seu entorn. Moltes ciutats, a banda de cedir espais per a aquest tipus d’intervencions, ja inclouen en les seves guies turístiques recomanacions per visitar-ne les més destacades. D’altres, han anat un pas més enllà, impulsant festivals o iniciatives que contribueixen a omplir de color les façanes per tal d’atraure visitants o revitalitzar barris deprimits.

Millora urbana o rentat de cara?

En aquesta línia, s’ha consolidat com un referent El festival Asalto, que cada any des del 2005 converteix la zona de El Gancho de Saragossa en un gran llenç per a artistes urbans. Un cas més curiós és el del projecte MIAU (Museu Inacabat d’Art Urbà), un festival que ha aconseguit que la població castellonenca de Fanzara, de 300 habitants, acumuli unes 160 intervencions artístiques de 140 autors internacionals. Tot i que se li ha atribuït a aquesta iniciativa la voluntat d’aturar el despoblament rural, el cert és que el que segur que ha aconseguit és atraure visitants de tot arreu.

Aquesta canalització de l’art urbà cap a espais més institucionalitzats o comercials ha contribuït, sens dubte, ha augmentar-ne l’abast, però no ha estat exempta de resistència per part d’alguns artistes, que hi veuen una estratègia de control social.  El debat inicial entre vandalisme o expressió artística perd sentit en aquest context i el que ens hauríem de plantejar, llavors, és: podem continuar considerant l’street art una eina subversiva o ha perdut la seva essència en ser cooptada per aquells que no fa tant el criminalitzaven?

 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on whatsapp
WhatsApp